El festival “El vi fa sang” (III): El teatre

El festival “El vi fa sang” (III): El teatre

Dissabte 25 a la nit hi havia programat el lliurament dels premis a Benjamin Black, i després una obra de teatre Paralelo 1934. Nosaltres ja havíem acabada la ruta i podíem tornar-nos-en a casa, tal com havíem quedat a classe. La Margarida, però, ens va demanar si ens podíem o voldríem quedar una mica més a l’Espluga per participar com a figurants a una obra de teatre que s’ambientava als anys 30. Després de dubtar-ho una mica, vaig dir que sí: l’Helena i jo en seríem extres.

No sé ben bé com va passar, però el director de l’obra ens va dir dissabte mateix que quedàvem a les 19h al casal de l’Espluga —un TAS (Teatre Auditori de Salou) ruïnós. Doncs bé, ens vam trobar sols, fins que aparegué una altra figurant, que era més jove que nosaltres. Ens va donar tres o quatre consells perquè l’Helena s’estava posant nerviosa i a mi em feia perdre els nervis. Al final, com que no aparegué ningú més, vam decidir de tornar a l’alberg a sopar, juntament amb l’Aida i la Yaiza, que es quedaven només a veure’ns.

Vam tornar cap a les 21h i ja, per fi, vam trobar-nos amb el director, els actors i els ajudants. Cap dels dos dúiem roba de l’època, encara que la Margarida ens ho havia advertit. Sorprenentment, no hi hagué cap problema, ja que ens van prestar la roba —des d’aquest blog us vull donar les gràcies, de debò! Després vam passar a xapa i pintura i vam quedar ben guapos, i amb un tou de laca a sobre impressionant!

A les 22.30h començava l’obra i l’Helena s’estava cagant en tot. Jo intentava tranquil·litzar-la, però, com sempre, em vaig acabar posant més nerviós jo. Apareixíem als actes 1 i 2, només havíem de fer veure que jo era un client de cabaret i que l’Helena n’era una treballadora. Vam seure on ens digué el director, al final de l’escenari, i vam petar la xerrada: literatura, l’estiu, els profes, exàmens i treballs, el futur… Després el director em va fer canviar de parella i fins hi vaig haver de ballar! Quina vergonya! Havent acabat, el director ens va felicitar i ens vam fer una foto de família.

No explicaré què passava entre bambalines perquè això és secret. Ja ho diu l’expressió: El que passa a Las Vegas, es queda a Las Vegas.

Aquí us deixo un parell de fotografies perquè us en pugueu riure:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s