Narcís Oller i Moragas (Valls, 1846 – Barcelona, 1930) és el pare de la novel·la catalana contemporània. Juntament amb Jacint Verdaguer (poeta) i amb Àngel Guimerà (dramaturg), és un dels màxims exponents de la Renaixença.
Essent procurador de professió, Oller escrivia per pura passió. Començà fent-ho en castellà, però ben aviat canvià al català per una qüestió d’ideologia i d’estil. Amistats seves, com Josep Yxart (crític literari, cosí del mateix Oller) o Joaquim Riera i Bertran (polític i escriptor influent), l’introduïren en les més altes esferes, ocupant, així doncs, una posició central en el camp literari català. Gràcies a la revista La Renaixença, es féu amic de Guimerà i, anys més tard, en publicar Croquis del natural, de Joan Sardà (crític literari il·lustre).
El 1878 Oller i Yxart van anar a París per fer una crònica de l’Exposició Universal. Aquest fet, que el va fer entrar en contacte amb la modernitat europea, influencià positivament la seva escriptura: Oller es va adscriure al realisme i al naturalisme. El 1879 i el 1880 va guanyar els Jocs Florals amb dos relats: Sor Sanxa i Isabel de Galceran, respectivament. Més tard, va escriure diverses novel·les, com La papallona i L’Escanyapobres (descrites com a estudis d’una passió, amb alguna influència romàntica —aquesta última va guanyar els Jocs Florals de 1884—), Vilaniu i La febre d’or (el seu zenit), La bogeria (la novel·la més naturalista) o Pilar Prim (un intent d’aproximació al nou corrent modernista), que reberen un gran suport de la crítica del moment, sobretot la d’Yxart i la de Sardà. Fins Émile Zola, el fundador del corrent naturalista, va lloar Oller i el va traduir al francès.
Quan el realisme i el naturalisme quedaren relegats pel modernisme puixant, el vallenc va intentar adaptar-s’hi. Un bon exemple és la seva última novel·la, Pilar Prim. Però ben aviat Oller va veure que el modernisme no estava fet per a ell, tal com confessà a la seva amiga Caterina Albert, el nom real de Víctor Català, gran novel·lista modernista (per exemple: Solitud).
Havent acabat l’etapa noucentista, que rebutjà el gènere novel·lístic, Oller va recuperar el reconeixement i l’honor perduts: se’l va homenatjar dos cops (el 1925 i el 1929, el darrer en el lliurament del primer premi Creixells). Durant els anys 20 i 30 del s. XX, els crítics literaris, com Domènec Guansé, posaven d’exemple Oller per tal que els nous prosistes i novel·listes s’hi emmirallessin. Aquests autors eren Carles Soldevila, Cèsar August Jordana, Miquel Llor, Francesc Trabal o Mercè Rodoreda, i justament ells són les fonts de què beuen els escriptors actuals.
La rellevància d’Oller a la literatura catalana es pot veure en els diversos homenatge que se li han fet: hom li ha dedicat carrers de diverses ciutats al vallenc (Cambrils, Tarragona o Valls, per exemple), un institut (l’institut Narcís Oller de Valls) i fins té una societat en honor seu. D’alta banda, els seus llibres són lectura obligatòria a l’ESO i al Batxillerat; sense anar més lluny, actualment Pilar Prim forma part del corpus de llibres de l’assignatura de Literatura Catalana de 2n de Batxillerat. Finalment, La febre d’or ha estat versionada a pel·lícula i a sèrie, emesa per TV3, en català, i per TVE, en castellà, durant els anys noranta.
Bibliografia
ASSOCIACIÓ D’ESCRIPTORS EN LLENGUA CATALANA. Narcís Oller [en línia]. Disponible a: http://www.escriptors.cat/autors/ollern/pagina.php?id_sec=2416 [consulta: 22 de febrer de 2017].
ENCICLOPÈDIA CATALANA. Narcís Oller i Moragas [en línia]. Disponible a: http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0047225.xml [consulta: 22 de febrer de 2017].
LLETRA. Narcís Oller [en línia]. Disponible a: http://lletra.uoc.edu/ca/autor/narcis-oller [consulta: 22 de febrer de 2017].
La ruta de "L'Escanyapobres" 