La nit del divendres 24 vam anar al sopar de gala del festival. Es feia al Simó de Palau, que és un restaurant de categoria, pijo, com dirien els meus amics.
El sopar consistia en un maridatge entre 5 plats ben moderns i minimalistes i 5 bons vins. Després hi hagué un combat dialèctic interessant sobre la novel·la negra: si és alta literatura o de poca qualitat. Al final hi hagué empat, encara que quedava ben clar que tots dos —i tot el públic— pensaven que la novel·la negra és alta literatura. Jo haig de dir que em vaig perdre el debat una mica perquè era al bany —sento ser escatològic, però aquesta és la veritat.
Els plats
Abans de començar m’agradaria criticar els noms massa enrevessats que els restaurants pijos posen als plats, com si el nom pompós els donés més pedigrí.
- El primer plat era un
salmó fumat amb una amanida d’acompanyament —realment eren quatre fulles sense amanir, ni una trista mica d’oli ni sal ni vinagre, res. Tot i així, el salmó era moooolt bo. Va ser el millor plat de tots, juntament amb les postres. - El segon plat era una croqueta de calçots amb salsa romesco. Era bo, però estrany, i potser per això em va agradar menys que el primer.
- El tercer plat era un plat de peix amb una crema de verdures. Encara que a mi m’agradi molt el peix, aquest plat va ser el que menys em va agradar. Tampoc és que fos per llençar-lo a les escombraries, però, si tornés al Sim
ó de Palau, no el demanaria. - El quart plat era cua de toro desossada, acompanyada de patates. Em va agradar com el segon plat; realment era ben bo —sí, sembla que la meva opinió sobre el menú sigui un Dragon Khan.
- Les postres eren un gelat de iogurt amb fruites al bosc. Va ser el millor plat, junt amb el salmó. No tinc paraules per poder descriure aquell plaer tan gran —de fet, ni em vaig recordar de fer-li una foto per posar-la al blog!
Els vins eren bons, en general, sobretot els dos caves; però tampoc en puc parlar massa perquè no és que sigui sommelier i és que el vi és una de les poques begudes alcohòliques que detesto.
El servei
Els cambrers del restaurant anaven uniformats de vint-i-un botons, cosa que per a mi és realment estranya, ja que mai no he anat a un restaurant pijo. Eren molt cordials i molt servicials, i no eren pas freds. Els demanàvem de tot —fins patia una mica per ells, pobrets—, però ells sempre ens atenien meravellosament. El que sí que fou un xoc per a mi fou el tracte de vostè: em va fer sentir gran, i tot. De debò, quin goig de personal que té el Simó de Palau.
La ruta de "L'Escanyapobres" 