Les mines del Malgual

Al capítol IX es parla de l’explotació de les mines del Malgual, situades entremig del tren. La boca del túnel «és una espècie d’arc triomfal de maons», «encaixonada en els contraforts que formava el vessant del puig». Per allí, a més, hi ha un pou d’aigua i hi transcorre «un reguerol d’aigua negrenca», cosa que fa pensar que aquella zona és carbonífera —més endavant es ratifica—, motiu pel qual s’explota. Cal pensar que la novel·la se situa al segle XIX, quan el carbó era la principal font d’energia.

Tot comença quan tres senyors —un enginyer, un anglès i l’«amo dels quartos»— arriben de Barcelona per visitar la zona, acompanyats d’en Vives —«el vanitós de la Granja»—, el tartaner i el guarda. La idea de l’explotació, però, no l’acaben de veure.

Encara tingueren, aquests dos homes, temps de fer un gotet d’aiguardent dins la caseta, veure passar un tren de passatgers (que, com deia, el guardaagulles, tallava la cara), i garlar mitja hora més sobre les probabilitats d’aquella explotació de mines que ni l’un ni l’altre veien prou clara.

No obstant això, el projecte es duu a terme, malgrat els dubtes dels pratbellins, escarmentats pel fiasco del tren. S’obre una oficina al carrer Major de l’Espluga de Francolí —«Carboníferes de Malgual»— i es contracten una centena d’obrers de diversa procedència per tal de construir les habitacions i excavar la mina i trobar el carbó.

—Si ho veiéssiu! Allò sembla una Babel de llengües i vestits: valencians, aragonesos, catalans de la vora de l’Ebre; l’un amb saragüells, l’altre amb calça curta i calçó; qui amb barretina, qui amb gran barret […]. Han fet tal daltabaix de terres, que aquell puig no sembla ja el mateix: aquí, un terraplè; allí, un desmunt; a dalt, una gran plaça; pertot arreu carrilets amb trucs que corren sols, carregats de terres o rocs, i ells mateixos es buiden i allarguen aquells caminals penjats sobre la timba.

L’entusisme que en Vives transmetia a l’auditori quan parlava de les mines no durà gaire, però. Quatre mesos després, l’administrador fugí a Barcelona i l’empresa hagué de tancar i acomiadar els treballadors. L’Eloi, que n’era un, en responsabilità l’Escanyapobres.

I l’anglès tornà tot consirós a les mines, i acomiadà tothom que, no content de menjar a despeses pròpies, volgués esperat fins a l’altre dissabte, en què hauria aclarit la veritat. Cartes i viatges, de res no li serviren, com no fos per a trencar-li les ales del cor, fins al punt de no deixar-lo tornar a les mines.

Vuit mesos més tard, quan Pratbell es despertà de debò, hi hagué una investigació per saber que havia passat a les mines. La sorpresa que s’endugueren, però, fou del tot inesperada. [fragment p. 130]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s